Per començar, he d’admetre que de vegades em desesperes. Doncs ets esmunyedís i camaleònic, ja que, tot i que he dissolt i transcendit molt del que coneixia de tu en major o menor grau, tu segueixes aquí.

He vist i dissolt molts dels meus judicis i prejudicis que no observava tenir. He mirat als ulls la meva motivació oculta de cercar ser reconegut per autoritats externes a mi mateix. Vaig acceptar i treballar la meva dificultat per fer-me càrrec de les meves necessitats per por del conflicte, i que amb actituds servils esperava que altres se’n fessin càrrec per mi. Vaig entendre que estar pendent i tenir cura dels altres era, moltes vegades, una manera de no comprometre’m amb mi mateix. Vaig plorar en adonar-me que la relació amb el meu germà s’havia basat a comparar-me amb ell, i que això ens portava a mostrar-nos l’un a l’altre les nostres debilitats fins a fer-nos mal. Va ser dolorós veure com he castigat els que més he estimat quan no he rebut el que volia, o creia tenir dret, bé sigui allunyant-los o ignorant-los per fer sentir malament de formes subtils i manipuladores.

També he reconegut i estic treballant la meva por de ser vist i a deixar de ser estimat. D’altra banda, estic integrant la meva sensibilitat des d’una consciència en què es torna una eina per a mi i per als altres. Han estat anys de compromís amb mi mateix treballant-me en tallers, formacions, sessions, etc., per viure sent més la meva essència. Però tu també et vas transformant cada cop en formes noves i més subtils!

Entén-me, no vull dir que no agraeixi la teva funció, sinó que em sorprèn, i fins i tot m’aclapara, la teva capacitat per reinventar-te i tornar a trobar fissures per on tornar a prendre el control. És aquest no saber per on ni quan apareixeràs el que em desespera de vegades. Tot i així, amb afecte vaig agraint a la vida quan em torna a mostrar on m’estic perdent. Doncs, ja fa temps que vaig assumir que sempre hi ha espais del meu insconscient on no he indagat amb prou consciència i amor. Potser perquè abans no podia o sabia arribar més profund. Potser perquè no ho veia com una ombra a ser jo mateix en aquell moment. O, potser perquè encara no havia estat en aquesta vida en una experiència on mostrar-te.

Però, malgrat tot i la mirada afectuosa cap a tu, no puc negar que de vegades visc amb desesperació quan la vida em mostra que has tornat a agafar el control d’un espai del meu ésser. De vegades ho sento com una por paralitzadora a fer el pas que el meu cor anhela. De vegades és l’ansietat que em mostra que m’he desconnectat de mi una altra vegada. Altres vegades són els dubtes o el desànim a seguir la direcció que em xiuxiueja el cor. Altres vegades és la frustració en adonar-me que m’he tornat a sabotejar a mi mateix. I fins i tot en algunes ocasions, és la por que no sigui veritat que la consciència humana evoluciona cap a un nou paradigma existencial.

Sigui com sigui, amb els anys he anat assumint que ets un company de viatge necessari per mostrar-me quan no hi ha prou amor en algun aspecte de la meva vida. De fet, en els darrers mesos començo a agrair profundament la teva funció. Doncs ja no només sé, sinó que sento que ets el resultat de les meves experiències del passat i les dels meus ancestres. Per això sento que t’he acceptat perquè sé que sempre ho vam fer, i ho van fer, tan bé com vam poder o sabíem en aquells moments. I com he triat ser part de la solució, sé que no es pot ser llum sense transcendir les ombres en mi mateix, tu em vas mostrant tot allò que la meva consciència pot observar que ja no em defineix, i que estic preparat per acceptar, honorar , agrair, integrar i transcendir. Gràcies!